Foscor

No era un bon dia.

No hi havia motiu aparent, però no seria un bon dia.

I no ho va ser.

 

La pena.

L’angoixa.

La tristor es van presentar sense avisar.

Sense motiu aparent.

 

Potser només per posar a prova la serenor d’aquella ànima que vagava sense rumb definit per això que anomenem existència.

 

I es van acomodar.

I es van convertir en les reines del moment.

I es van fer paleses i presents a cada instant.

 

I anava a més.

I anaven agafant protagonisme sense que res ni ningú les pogués aturar.

 

I et veus dèbil enfront del que està passant.

I no saps que fer.

I no saps per on tirar, ni com sortir-ne.

On agafar-te per no deixar-te portar per la malenconia, per la foscor que t’envolta sense motiu aparent.

 

I respires.

I medites.

I penses.

I li dones més i més voltes fins que al final, te’n adones que ningú més que tu pot aturar-ho... no saps encara com, però és cosa teva. Els altres, poc poden fer ara mateix.

 

I tornes a respirar.

I t’estires a terra.

I et fas conscient del que sents.

I no intentes esbrinar perquè passa, només valores la seva intensitat, la seva fortalesa.

 

I et deixes engolir pel que està succeint.

Però ho controles.

O no.

Deixes que et posseeixi.

Deixes que es manifesti.

Deixes que passi.

 

I tal i com ha aparegut, perd força.

Deixes que marxi.

L’acompanyes fins a la porta.

L’acomiades.

 

Tornarà?

No voldries, però saps que fa el que vol.

Mai ni enlloc estaràs fora del seu abast.

Existeix i com a tal, et pot visitar.

 

Hi ha dies, que de vegades, més val que no haguéssim viscut... però calen aquests dies per tal de valorar la resta. Per tal de poder sentir els altres i de poder ser conscient de que fer, com actuar i com afrontar a la foscor quant a aquesta li doni per tornar...

 

Sempre,

Analema