Verdad

 

Verdad 

vs 

ideas, opiniones, juicios, pensamientos, 

creencias, interpretaciones, películas mentales, 

fantasías, conclusiones... ¡invenciones!

La verdad es un espejismo

Foscor

No era un bon dia.

No hi havia motiu aparent, però no seria un bon dia.

I no ho va ser.

 

La pena.

L’angoixa.

La tristor es van presentar sense avisar.

Sense motiu aparent.

 

Potser només per posar a prova la serenor d’aquella ànima que vagava sense rumb definit per això que anomenem existència.

 

I es van acomodar.

I es van convertir en les reines del moment.

I es van fer paleses i presents a cada instant.

 

I anava a més.

I anaven agafant protagonisme sense que res ni ningú les pogués aturar.

 

I et veus dèbil enfront del que està passant.

I no saps que fer.

I no saps per on tirar, ni com sortir-ne.

On agafar-te per no deixar-te portar per la malenconia, per la foscor que t’envolta sense motiu aparent.

 

I respires.

I medites.

I penses.

I li dones més i més voltes fins que al final, te’n adones que ningú més que tu pot aturar-ho... no saps encara com, però és cosa teva. Els altres, poc poden fer ara mateix.

 

I tornes a respirar.

I t’estires a terra.

I et fas conscient del que sents.

I no intentes esbrinar perquè passa, només valores la seva intensitat, la seva fortalesa.

 

I et deixes engolir pel que està succeint.

Però ho controles.

O no.

Deixes que et posseeixi.

Deixes que es manifesti.

Deixes que passi.

 

I tal i com ha aparegut, perd força.

Deixes que marxi.

L’acompanyes fins a la porta.

L’acomiades.

 

Tornarà?

No voldries, però saps que fa el que vol.

Mai ni enlloc estaràs fora del seu abast.

Existeix i com a tal, et pot visitar.

 

Hi ha dies, que de vegades, més val que no haguéssim viscut... però calen aquests dies per tal de valorar la resta. Per tal de poder sentir els altres i de poder ser conscient de que fer, com actuar i com afrontar a la foscor quant a aquesta li doni per tornar...

 

Sempre,

Analema

Acceptacions

 

Per què ens costa tant acceptar-nos?

Per què ens és tant complicat saber qui som, que fem aquí, quina és la nostra realitat o simplement com comportar-nos per tal de existir amb un somriure i en pau amb nosaltres mateixos?

 

Possiblement, degut al tipus d’educació que rebem, potser al moment que ens ha tocat viure o potser a com hem hagut de lluitar per ser acceptats com som.

 

Trobar-nos a nosaltres mateixos, estar a gust en la nostra pròpia pell no és una cosa senzilla ni ràpida, encara que hauria de ser lo més senzill del mon des de ben petits!

 

Precisa de pau, de serenor, d’introspecció, de saber mirar més enllà d’un mateix.

Es necessiten experiències que ens facin arribar a aquest moment?

 

Res no surt d’un dia per l'altre... necessitem que passin coses per poder créixer, per poder entendre, per poder assumir i rectificar, per re-modelar-nos, per modificar-nos, per seguir creant allò que anomenem vida.

 

El temps ajuda, el temps ensenya, el temps esculpeix l’ànima, la forma de ser, la pròpia identitat.

 

Per què costa tant entendre que el que penses avui, no ens identifica i que potser demà veurem les coses d’una altra manera i serà igual de vàlid? 

Significarà que hem avançat, que canviem, que res no és etern i que, a Déu gràcies, no estem fets de pedra ni de sorra, si no més bé d’una subtil barreja que ens permet aprendre de les vivències pròpies i alienes i quedar-nos en cada moment amb el que considerem vàlid o útil.

 

I està bé, està bé canviar d’opinió.

Està bé no tenir els mateixos pensaments de quan teníem 20 anys.

Segueixes sent tu, però amb més informació que faràs servir per seguir-te construint.

 

El teu cos canviarà a lo llarg de la teva vida, n’ets conscient i ho acceptes.

 

Per què no acceptem amb la mateixa serenor el fet de que els sentiment i les idees que ens acompanyen en cada moment son només part del nostre camí i no algo que ens defineix?

 

Podem deixar d’estimar, podem canviar la manera d’estimar, podem no estimar, podem desitjar, sempre serà un sentiment vàlid en cada moment pel simple fet de que és el nostre.

 

Podem pensar de la forma més absoluta possible, podem anar canviant la forma de pensar a lo llarg de la nostra vida cap a pensaments més lliberals per fets que ens succeeixen, per vivències que se’ns presenten o per persones que es creuen al nostre camí.

 

També tenim la opció de millorar com a éssers humans, de no conformar-nos, de no acceptar que això és tot el que hi ha. 

Desitjar anar més enllà, prendre consciència de que no tot el que necessitem se’ns donarà per part dels demés... la nostra pròpia essència, el nostre cor, el nostre cervell s’aniran construint dedicant-nos temps, aprofitant tot el que ens envolta, creant moments màgics, útils, tranquils, conscients... envoltant-nos de natura, allunyant-nos del soroll, de la gent, retrobant-nos amb nosaltres mateixos.

 

Res no és etern tret de la nostra eterna recerca de millorar com a persones.

De ser millor que el que érem ahir.

De ser més plens i més autèntics, més reals i més útils...

 

Estàs a gust amb el que penses, amb el que sents, amb el que ets?

 

Està i sempre ha estat a les teves mans canviar-ho, modelar-ho... dedica’t temps, sigues conscient d’on estàs, i d’on voldries arribar o com a mínim, de quin és el camí que et treurà d’on estàs per apropar-te cap a on vols anar.

 

Ningú no és necessari.

Tothom és necessari!

 

A ningú pots forçar a que formi part d’aquest canvi.

Això només et correspon a tu.

Aprèn de qui t’envolta.

Agafa el que necessitis.

Utilitza el que consideris.

Però el camí l’has de començar tu tot sol.

 

Tropissaràs, t’entrebancaràs, cauràs, res no serà idíl·lic, tornaràs enrere mil i una vegades, canviaràs d’estratègia les vegades que siguin necessàries... però arribarà el dia en que creguis que ho has aconseguit... i tot just aquell dia, t’adonaràs també, de que has de seguir endavant, que això no s’acaba ni s’acabarà mai. Que ara ets molt més conscient i real del que eres abans, però que pots millorar, que pots seguir sent més tu.

 

Només confia en tu mateix.

Rodeja’t de persones que t’omplin, que t’aportin coses.

Desfés-te de persones que simplement vulguin aparentar, de persones que t’aturen o et fan endarrerir. I si els hi deixes una petita opció de ser-hi, sigues molt conscient del que està passant i controla sempre la situació del que vols i del que necessites.

 

Accepta que mai no seràs el mateix.

Gaudeix de tu mateix en cada moment.

Abraça els canvis, celebra’ls!

I sempre, sempre aprèn i qüestiona, serà i és la millor inversió que pots fer en tu mateix.

 

Sempre,

Analema