Vivim en una societat.
Formem part d’una comuna.
Tenim una família.
Ens agradi molt o poc, no vivim, ni podrem viure mai de forma aïllada en aquesta vida.
Sempre tindrem lligams de sang… i propis, que haurem anat escollint durant la vida.
Aquests lligams seran tot lo forts i estables que les nostres accions hagin permès.
Som tant valuosos com la més simple de les nostres accions.
I som tant menyspreables com la més subtil de les nostres indiferències.
Quan ens adonem del que ha passat, serà ja massa tard.
El cor pot perdonar, l’ànima, no.
El temps no ho cura tot.
Podràs aprendre la lliçó i no totnar-la a cometre, però mai podràs tornar enrera.
Tots ens equivoquem, és evident.
Si t’equivoques, repara.
Si has errat, rectifica.
Viu i actúa sempre amb els demés, com t’agradaria que ho fessin amb tú.
De vegades, demà ja és massa tard.
Sempre,
Analema
